Se supone que sólo se divierten pero. Pero pueden ser apasionados. Provocadores. Juguetones. Fogosos. Morbosos. Para luego ser vergonzosos. Infantiles. Dóciles. Inseguros y después orgullosos, o ser inseguros y orgullosos a la vez. Y pueden estar calientes mientras sus cabezas demasiado despejadas les revelan lo fría que es la situación. Y pueden ser cariñosos, sentir algo parecido al amor aunque en realidad no tiene nada que ver. Y pueden ser amigos y desconocidos a la vez. Y pueden sentir dolor o rabia o frustración o. Y pueden buscarle el sentido aunque no lo tiene. Y el sentido puede ser la atracción. Y en realidad es de eso de lo que se trata. De nada más. En la cama.
(En la cama. Matías Bize, 2005, Alemania-Chile)

entre reflexió i reflexió en un refresant bar de gràcia, l'àlex brendemühl primer i la vicenta ndongo després van passar per davant nostre. unes hores més tard descobria que tot estava relacionat.

"that's me... in the corner"

Així és com he estat aquest cap de setmana. Arraconat. Aïllat. En quarantena, que deia jo. No m’ho ha fet ningú, he estat jo mateix. Jo o el Casper. Perquè en realitat algú m'ha suplantat aquest cap de setmana. Almenys físicament. O potser també mental? I jo m’he hagut de mantenir al marge. Insegur. Desconfiat. No m’he considerat al 100% i no podia, no, no estava preparat per enfrontar-me a un fracàs. Un altre. Ara ja sóc a casa. Torno a ser jo, no un fantasma yankee poc agraciat estèticament i insegur. Demà seré jo una altra vegada i el cap de setmana que ve no recordaré res d’això. Recuperaré l’eufòria. Em tornarà a passar pel cap la paraula “pletòric” com últimament. ¿Trobaré algú que m’embruti les ulleres d’una vegada? El primer que he fet. Cervesa. Abans. Córrer carregat, suat i brut i passar desapercebut al meu barri, no per sentir-me un habitant més, sinó per les maletes. Durant. Escoltar "mis preferidas" amb l’ipod. (llista amb massa poques cançons “alegres”, com sí que ho podria ser la que ara sona: cybele’s reverie, stereolab). A casa, la cervesa se’m fa curta i em torna una sensació de llibertat i anarquia que m’havia abandonat. Escric, així, de pressa, per por d’oblidar-me de les coses que em passen pel cap mentre escric. Por que el cap se’m distregui per culpa dels Flaming lips o de qualsevol mosca. Potser ja n’hi ha prou. Penso. Però no he explicat l’anècdota! Recordo. “Tant és. Ja n’hi ha prou”, m’imposa l’escriptor. Necessito acabar de llegir el llibre d'en Bret, avui. Aconsegueixo que em passi pel cap.