-ei, què tal el razz?

-molt bé… genial! tot i que feia molt temps que no hi anàvem, ens hem integrat perfectament en la massa i hem reproduït els seus rituals de diversió. que bàsicament són: caminar d’una banda a l’altra de la sala, entre empentes i males cares, buscant un forat amb un mínim d’espai vital per ballar. encara que ballar allà no és el que mola. el que mola és esperar, esperar i esperar per anar al lavabo entre cues desordenades amb la divertida incertesa de no saber quan et tocarà entrar a una de les fabuloses cabines de lavabo que substitueixen els lavabos principals, en obres. allà, lo más de lo más és pujar i baixar escales, fent voltes i voltes com en un laberint buscant un canvi d’aires i trobar-te la sala petita tancada. com un cul de sac. com una carretera tallada. una trampa. l’última tendència és fer tot això amb la jaqueta a la mà o a l’espatlla o a la boca. lo supercool és no beure o beure el mínim per no haver de repetir l’excitant experiència de la “ruleta del lavabo”. i el més modern de tot és marxar del local amargat, serè, massa despert per anar a dormir gràcies a una enorme sensació de buidor i de pèrdua de temps. i tot, per uns 15 ridículs euros. 2.500 pessetes de res. llàstima que la última cua, la dels deliciosos xurros greixosos, no la vam fer. massa excitant per a aquelles hores de la matinada. potser és que ja no tenim edat per suportar tanta diversió. o no som prou moderns.