comencen els festivals

m'en vaig de viatge al "sol" però m'emporto un paraigües perquè diuen que hi farà molt mal temps. la resta de l'equipatge: molta il·lusió, ganes de festa, expectatives de qualsevol tipus i la ment en blanc preparada per rebre estímuls. aques any sí, "¡nos vemos en Sanse!"

benvingut...

...a la gran ciutat on passen coses!

dues nits...

últimament els meus caps de setmana es resumeixen en les seves nits. així doncs, aquest ha estat el meu cap de setmana:

1a nit, la del concert de bellesa insuperable. al millor de l’any, diuen. més de 60 minuts de cançons que em fan deixar de respirar fins que no acaben. les paraules que ens vénen al cap són, més o menys per aquest ordre: àngel, preciós, màgic, conte, elfa & ninfa, amor?

2a nit... la dels pantalons grocs i poca cosa més. amb una mica de más de lo mismo que ja avorreix. fins que deixi d’avorrir. nit amb final estrany. encara no l’entenc.

lluitem per recuperar el dia en els meus caps de setmana!
el que ve promet ser un primer pas...

golfos

per a tots els que no l’hagueu vist, aquí el teniu. l’anunci que em fa somriure. crec que el dedico a en chuck i a l’easton-ellis. va, sí. ah! i al Pepe!

-ei, què tal el razz?

-molt bé… genial! tot i que feia molt temps que no hi anàvem, ens hem integrat perfectament en la massa i hem reproduït els seus rituals de diversió. que bàsicament són: caminar d’una banda a l’altra de la sala, entre empentes i males cares, buscant un forat amb un mínim d’espai vital per ballar. encara que ballar allà no és el que mola. el que mola és esperar, esperar i esperar per anar al lavabo entre cues desordenades amb la divertida incertesa de no saber quan et tocarà entrar a una de les fabuloses cabines de lavabo que substitueixen els lavabos principals, en obres. allà, lo más de lo más és pujar i baixar escales, fent voltes i voltes com en un laberint buscant un canvi d’aires i trobar-te la sala petita tancada. com un cul de sac. com una carretera tallada. una trampa. l’última tendència és fer tot això amb la jaqueta a la mà o a l’espatlla o a la boca. lo supercool és no beure o beure el mínim per no haver de repetir l’excitant experiència de la “ruleta del lavabo”. i el més modern de tot és marxar del local amargat, serè, massa despert per anar a dormir gràcies a una enorme sensació de buidor i de pèrdua de temps. i tot, per uns 15 ridículs euros. 2.500 pessetes de res. llàstima que la última cua, la dels deliciosos xurros greixosos, no la vam fer. massa excitant per a aquelles hores de la matinada. potser és que ja no tenim edat per suportar tanta diversió. o no som prou moderns.