16.12.06

un dissabte de mudansa i més...


torno a fer flyers. la tècnica ha evolucionat però segueixen sent flyers al cap i a la fi. aquest, el primer (clicar la imatge), per a una trobada-festa-mudansa per a un bon amic que torna a barcelona. ha agradat i m’ha agradat, també. seguiré fent coses. la mudansa, molt bé. érem més persones que mobles per pujar. i després vida de carrer per carrers antigaments prohibits de la ciutat comtal, fast food autòcton de la zona i encreuament de temes diversos amb gent diversa. ara el cap de setmana es redueix a una nit, aquesta nit, de bon pop a un espai per descobrir. amb gent diversa, coneguda i no tant. expectatives estranyes. el ja estudiat vestuari i el bon gust de boca dels èxits recents m’ajudaran a afrontar-ho. we’ll see.

6.12.06

my first stop motion



Per fi he fet algu en stop motion. I per fi perdo el temps creant alguna cosa que em motiva... just for fun! És això.

27.11.06

madrid segons el meu mòbil



Com en Lasse (el del vídeo d'abans que diu que no sap tocar instruments), jo no sé editar ni tinc una càmera de fotos però he fet un muntatge amb fotos i vídeo del meu mòbil de la passada Setmana Santa a Madrid. Ves per on!
(
I tot, gràcies a Jumpcut, una web que permet editar els teus vídeos on-line i penjar-los. El futur?
)

26.11.06

Hyperactive 2



En Lasse, el noi dels cabells descontrolats, ho ha tornat a fer. Bravo!

20.11.06

mandra?



I de cop no et pots moure. Se’n diu bloqueig d’això? El teu cap no s’aclara i ets incapaç de decidir-te per res. Se’n diu indecisió d’això? No tens ganes de fer res, però tampoc suportes la idea de quedar-te així, sense fer res. Se’n diu mandra d’això? Com deu ser la mandra? ¿És una massa viscosa i enorme, posem de color blau, que se t’escola per entre els dits, per entre els cabells, que se t’enganxa als peus i se’t fica dins del cervell? És així com et reté mentalment? És així com et bloqueja físicament? És muda? O sap parlar i et fica tantes coses al cap que et sents incapaç d’assimilar-les? És contagiosa? Apareix, per exemple, en ocasions especials només? Com ara els dies que fa un sol espeterrant? És de la mandra realment del que estic parlant?
(art by: oriol fernandez)

27.8.06

...I wuz there





està bé, podria no ser nova york però...


27.7.06


Se supone que sólo se divierten pero. Pero pueden ser apasionados. Provocadores. Juguetones. Fogosos. Morbosos. Para luego ser vergonzosos. Infantiles. Dóciles. Inseguros y después orgullosos, o ser inseguros y orgullosos a la vez. Y pueden estar calientes mientras sus cabezas demasiado despejadas les revelan lo fría que es la situación. Y pueden ser cariñosos, sentir algo parecido al amor aunque en realidad no tiene nada que ver. Y pueden ser amigos y desconocidos a la vez. Y pueden sentir dolor o rabia o frustración o. Y pueden buscarle el sentido aunque no lo tiene. Y el sentido puede ser la atracción. Y en realidad es de eso de lo que se trata. De nada más. En la cama.
(En la cama. Matías Bize, 2005, Alemania-Chile)

entre reflexió i reflexió en un refresant bar de gràcia, l'àlex brendemühl primer i la vicenta ndongo després van passar per davant nostre. unes hores més tard descobria que tot estava relacionat.

17.7.06

"that's me... in the corner"















Així és com he estat aquest cap de setmana. Arraconat. Aïllat. En quarantena, que deia jo. No m’ho ha fet ningú, he estat jo mateix. Jo o el Casper. Perquè en realitat algú m'ha suplantat aquest cap de setmana. Almenys físicament. O potser també mental? I jo m’he hagut de mantenir al marge. Insegur. Desconfiat. No m’he considerat al 100% i no podia, no, no estava preparat per enfrontar-me a un fracàs. Un altre. Ara ja sóc a casa. Torno a ser jo, no un fantasma yankee poc agraciat estèticament i insegur. Demà seré jo una altra vegada i el cap de setmana que ve no recordaré res d’això. Recuperaré l’eufòria. Em tornarà a passar pel cap la paraula “pletòric” com últimament. ¿Trobaré algú que m’embruti les ulleres d’una vegada? El primer que he fet. Cervesa. Abans. Córrer carregat, suat i brut i passar desapercebut al meu barri, no per sentir-me un habitant més, sinó per les maletes. Durant. Escoltar "mis preferidas" amb l’ipod. (llista amb massa poques cançons “alegres”, com sí que ho podria ser la que ara sona: cybele’s reverie, stereolab). A casa, la cervesa se’m fa curta i em torna una sensació de llibertat i anarquia que m’havia abandonat. Escric, així, de pressa, per por d’oblidar-me de les coses que em passen pel cap mentre escric. Por que el cap se’m distregui per culpa dels Flaming lips o de qualsevol mosca. Potser ja n’hi ha prou. Penso. Però no he explicat l’anècdota! Recordo. “Tant és. Ja n’hi ha prou”, m’imposa l’escriptor. Necessito acabar de llegir el llibre d'en Bret, avui. Aconsegueixo que em passi pel cap.

13.6.06

El festival del tres



Y estoy a punto de ver un nuevo concierto del que estoy convencido voy a disfrutar a pesar de no tener ninguna expectativa puesta en él cuando alguien me ofrece unos cristales que combinarán muy bien con algunas copas de más. El clima no está mal comparado con otros días. Noto la belleza más cerca que nunca aunque por el momento sigue inalcanzable. Unas ganas repentinas de bailar me suben por el espinazo hasta el cerebro y me muevo, al ritmo o no. Aunque nadie se da cuenta. Todos están demasiado ocupados en mirarse a sí mismos mientras mueven sus modelitos sin perder de vista a la/el one-eyed-girl/boy de turno. La chica alta que pone la banda sonora a la noche se me antoja interesante y misteriosa. No como su música. Más bien juguetona y accesible. Y juego con ella, con la música, con nadie más. Sigo solo entre 20.000 o 10.000 personas. Aparezco de nuevo en la barra. Dos más que acaban siendo 4 o 5. Da lo mismo. No las necesito. Y ahora vuelvo a estar en medio de la masa. Esta vez todo es... ¿atmosférico? Quizá no es la palabra, es más bien la dimensión. Alguien grita algo. El resto resta en silencio mientras las guitarras desgarran el momento y a la vez construyen una melodía que me transporta hacia el cielo abierto, deslumbrado por unas luces demasiado blancas con, probablemente, una sonrisa congelada en el rostro. Pero soy incapaz de controlar mi cara y mucho menos mi peinado. Me da igual. Así es como me siento durante cada 7 u 8 minutos que duran los temas. Como flotando. Me olvido de todas las horas que llevo de pie. Me olvido de lo que hago allí, de lo que hice allí 24 horas antes, de lo que haré. Incluso de la belleza. Y durante unos minutos, esos 7 u 8, creo que la belleza es eso. Y me siento parte de ella. Risas eufóricas cuando todo termina. Abrazos. Espasmos de buen rollo. De repente todos somos amigos. Todos lo hemos vivido. Alguien me pone la mano en la espalda. Alguien me ofrece más cristales. Alguien me coge de la mano. Y yo me lo dejo hacer todo. Es un buen momento. ¿Por qué no? Pienso. ¿No es esa mi filosofía? Consigo argumentar para mí mismo. Abrirme a todo y formar parte de lo que pasa a mi alrededor. No sólo contemplarlo. Eso es. ¡Sólo es rock & roll!

25.5.06





estic perdent el control dels meus cabells, com ell.

el meu jo indecís cada vegada és més fort que jo.

i fa massa temps que no faig coses xules, com ell.

13 gener 2003 (va per mi i per ningú més)

I tot és ple de gent movent-se, per aquí i per allà, i comentant com és de 80's la roba que porta la cambrera i lo bona que és la música, que tant podria ser la Velvet com qualsevol dels nous grups d'ara, qualsevol hype. Guitarres i distorsió. Soroll. Però sona molt cool. Mentrestant, ell ha anat a parar, no sap com, a una conversa on es discuteix sobre quin ha de ser el lot de Nadal perfecte, i pensa que hauria d'anar a arreglar-se el cabell, i és mira al mirall: "pot esperar". I aquell home, que tant podria ser l'amfitrió de la festa com un cambrer -vestit amb un xalec blanc de llana i una corbata negra especialment ampla- se li acosta i el saluda efusivament amb la intenció de comentar-li coses del seu projecte, aquella agència de publicitat on es podrà fumar marihuana mentre es treballa. "Collonut" li respon ell. I un "crec que farem bona feina així" entusiasmat, i rient, fals, sense saber realment de què parla, ni qui és aquell que vesteix com si s'hagués parat el temps l'any 91, ni el 92 ni el 90. Sense saber on és ni què hi fa tota aquella gent guapa fent veure que parlen entre ells mentre pensen en coses seves... o potser... fins i tot no pensen en res. Simplement, estan allà, parlant pel mòbil. I les coses avancen, la nit va acabant sense arribar a cap final en concret. Tot està bé. La festa era per celebrar l'aniversari d'un noi, massa jove, vestit com si tornés de permís de la mili, però amb un look molt chic, que ara saluda a tothom des de dalt de la taula amb una ampolla de cava del car a la mà i un porro que està a punt de caure-li dels llavis. Però, d'això ningú no se n'adona. I sona la música del futur, o això diuen alguns, en començar l'any 2003. I tot i que no està malament, es fa difícil pensar en una tendència clara que pugui durar més de... 3 mesos? 1 mes? Però la música està bé. I llavors és quan se li acosta una noia, vestida de negre, molt elegant, i amb una gavardina també negre, perquè hi fa molt fred allà. I li diu: "Ei!" per cridar la seva atenció, i després: "Vull dormir amb gent corrent!", i somriu amb picardia. I ell, que no pot deixar de mirar-li als ulls, no sap ben bé perquè, fa: "Mmm... això és molt cool. Però, tia, em sona com d'alguna cançó!". I li torna el somriure mentre li agafa la mà amb delicadesa. I tots dos marxen junts, escapant d'una part de la seva vida i dirigint-se cap a una altra part. Tot és festa, amor i rock and roll!!

13.3.06

Quan vius sol

Quan vius sol se’t podreix el menjar de la nevera. I mires la tele sol. I intentes fer moltes coses fora de casa. I et penses que estàs millor. I vas a dormir tard. I trobes a faltar els teus amics. I descobreixes que molt poca gent viu sola. I sempre cuines massa menjar.



I al llit, cada nit et gires cap al mateix costat. I plegues mitjons sol. I escoltes més música i també t’escoltes més a tu mateix. I parles amb més gent encara que no saps què dir-los. I et despertes cada matí igual com quan vas anar a dormir, sol. I al teu cap no pots parar de cantar “in this home on ice”. I estàs sol però depens de moltes coses.







7.3.06

crea tu propio...

















...flipbook! una web para animar lo que se te pase por la cabeza, a la vieja usanza, fotograma por fotograma. el handicap: controlar el ratón para dibujar. la ventaja: no dibujar con un lápiz y no tener que borrar cada vez. Este proyecto, ganador del Japan Media Art Award, nace de la fabrica, mmm... veamos... una especie de "cosa/casa/proyecto" donde nuevos talentos de todo el mundo intercambian ideas y crean cosas... o algo así. Total, que además de poder colgar tu animación, te la puedes descargar en pdf con las marcas de corte y montarte un librito de estos. ¡ala, a pasarlo bien! por cierto, para probar como iba la cosa he hecho uno. mi experimento se llama "words" ;)

that's so stop motion!
















que l'stop motion està de moda és una realitat. només cal veure l'últim spot de playstation, que crec que s'ha vist poc a la tele d'aquí, o algun vídeoclip, com aquest que he descobert (by accident) de Plan B, "no good". per cert, la cançó promet. però he de confessar que aquesta tècnica a mi ja em va cridar l'atenció fa molts anys, amb l'impactant vídeo de Peter Gabriel, "Sledgehammer", tot i que avui he descobert que no és ben bé stop motion, és una varietat anomenada "pixilació", ara ja ho sabem.
imagino que el senyor PES, un crack de l'stop motion amb una web plena d'experiments molt interessants, també té aquest vídeo com una de les seves influències. qui no és fan de l'stop motion?

1.2.06

spike jonze busca animals per spot de cerveses
















imagineu-vos com seria un casting d'animals que parlessin. ara imagineu-vos com seria si aquests animals tinguessin una dilatada trajectòria com a actors en spots de cerveses. i ara imagineu-vos que tot això us ho ensenya spike jonze, el director de films tan especials com "el ladrón de orquídeas" o "cómo ser john malkovich". El resultat podria ser aquest càsting a 6 animalons molt humans que han organitzat els de la cervesa Miller. Nota: a l'hora d'ingressar la data de naixement, per allò d'assegurar-se que sou majors d'edat, tingueu en compte que el mes va primer que el dia, coses dels anglosaxons.

30.1.06

jay kay s'anima

més vídeoclips. aquest dedicat a un dels habituals lectors del meu blog (que, de fet, es poden comptar amb 3 dels dits d'una mà). Bravo per jay kay que no només innova amb el clip sino que fins i tot es deixa caricaturitzar. Es pot fer un pèl llarg però és curiós de veure.

video: (don't) give hate a chance - jamiroquai

unaltre del gondry!

per tots els que sou fans com jo del gran mag michel gondry: un nou vídeo, també pels white stripes, que et torna a fer dir: "com collons ho ha fet!"

24.1.06

"Això és el que et fa sentir un Honda"

"choir" by wieden & kennedy london. Honda

Des d’aquí llenço la meva aposta pel Grand Prix de Cannes d’aquest 2006. Sona pretenciós i sé que estic creant expectatives però m’és igual. Com sempre, wk london firma un spot diferent, que ha costat 6 mesos de hard work i que... simplement, emociona.


must_music


clap your hands say yeah.
esgarips a lo talking heads. (www)


arctic monkeys. el grup que guanya premis sense tenir cap disc publicat. (www)


whomadewho. loads of new fun. (www)

me and you and everyone we know















back and forth... forever.

naïf és la primera paraula que em ve al cap per descriure la peli, però n'hi ha moltes més. parlo de l'òpera prima de Miranda July, una mena d'artista total que s'ha estrenat de la millor manera en el cine. tots els premis independents que vulguis i més, que si és la nova Sofia Coppola, etc. mireu-vos la web de la peli però no us quedeu en la propaganda, mireu també la web de la Miranda July i sobretot el seu blog. llegint-lo sembla que sigui molt fàcil això de fer art.

19.1.06

ugly buildings in amsterdam

Presento la meva col·lecció d'edificis, que he anomenat lletjos, d'Amsterdam. Fotos preses aquest desembre que oculten certa bellesa, no? Per a aquells, segurament pocs, que vulgueu contemplar la col·lecció de prop podeu veure els edificis més grans, clicant a cada foto! No és increïble, amics?







18.1.06

this beat is... in bcn!



Pump up the jam

Pump it up
While your feet are stompin'
And the jam is pumpin'
Look at here the crowd is jumpin'





El primer cassette, que vella i estranya que sona aquesta paraula, que em vaig comprar va ser una mena de megamix de Technotronic. I ho dic amb el llenguatge de l'època perquè en realitat allò no era un mix de res. Eren dues cares amb les mateixes cançons a cada cara que em vaig comprar al mercat dels dijous de granollers i em va costar 400 ptes. Recordo tot això però no recordo perquè exactament em vaig comprar aquell i no cap altre dels hits que corrien pel món. Tampoc recordo quina edat tenia. Però era molt petit. Vaig ser força precoç en el tema de la música. Això si que ho recordo. La qüestió és que em vaig introduir en la música amb Technotronic! Si ho penses així, és molt dur. El vídeoclip no el recordo tant d'aquella època però és tot un document i un referent d'aquella escena musical.
Deixant la nostàlgia i passant a la notícia, el fet és que resulta que ara, gràcies al Razzmatazz, tinc la possibilitat de ballar en directe aquell cassette que m'escoltava tantes tardes de cap de setmana estirat al sofà amb el meu walkman. Divendres 27, tots al razz a moure frenèticament les reebok classic mentre fem una mena de "pajaritos" amb els braços al ritme de: this beat is, this beat is, this beat is...

17.1.06

uno de biskup!

un ninot o toyz o com li vulgueu dir del gran tim biskup. fa temps que no me'n compro cap. miraré aquí: mondotoyz, tortoy i kidrobot.

Ring Tone Dancer, tal com sona

Aquest és un dels meus propòsits pel nou any. La vestimenta... un pèl exagerada, això sí.