the coca-cola secret

my brand new tees!

una petita dosi de felicitat :)





by threadless.com

se m'acumula la feina...

m'entero que demà toquen happy mondays i astrud de gratis la nit que em preparo el book per tercera vegada mentre em poso al dia de les vides dels amics i intento fer un comentari al meu germà però no em deixen. (li diria: i jo a l'espera d'anar amb tu al summercase!) el dia que m'arriben més "tees" molones d'internet. la setmana, per mi de 3 dies, perquè he estat de minivacances a parís :) el finde que m'he perdut el sònar, i el dizzee, i que fa 3 findes que no veig els meus amics.
tot molt bé però la sensació d'arrossegar una llarga llista de coses per fer hi és. des d'aquesta tarda, la nevera ja està més plena. començo per aquí. aquest cap de setmana, sant joan de retrobament, espero.

la història funciona així: l'uri té un blog on tu li escrius textos i ell et fa un disseny o una il·lustració. fa poc va invertir el procés amb un altre blog: el niño prodigio. 8 imatges per 8 amics encarregats de fer-li un text. aquesta és la imatge que em va tocar "contextualitzar" a mi. i a sota, el text/canço infantil. espero que us agradi.

El niño prodigio de buena fe

El niño prodigio de buena fe vivía en la selva amazónica.
Quería ser amigo de todos los animales.
Quería que la felicidad corriera a raudales.

Pero la suya era una tarea faraónica
puesto que sus supuestos amigos no eran seres racionales.

Anciano tiburón, tú que te has quedado sin dientes.
¿Por qué te haces el malo
si en el fondo tienes buen corazón?

Si prometes ser bueno con los demás
yo te traeré una dentadura para que vuelvas a masticar.

Gorila con patillas, gorila con patillas,
he de pedirte un favor.
Necesito tus colmillos
para que nuestro amigo el tiburón deje de ser un predador de pacotilla.

Elefante inmigrante, Elefante inmigrante,
he de pedirte un favor.
Necesito tus colmillos
para que nuestro amigo el tiburón devore como antes.

Pantera feroz, Pantera feroz,
he de pedirte un favor.
Necesito tus colmillos
para que nuestro amigo el tiburón supere su dieta a base de arroz.

Don Pelícano ricachón, Don Pelícano ricachón,
he de pedirle un favor.
Necesito sus… vale, nada.

Rata salvaje, Rata salvaje,
he de pedirte un favor.
Necesito tus colmillos
para que nuestro amigo el tiburón se olvide del potaje.

El niño de buena fe vivía en la selva amazónica.
Se creía amigo de todos los animales.
Pero ninguno quiso escuchar sus argumentos racionales.

Anciano tiburón, la tarea ha sido dura
y sin buenos resultados.
Pero como en mis propósitos yo nunca he abandonado
aquí te ofrezco mi hermosa dentadura.

El niño de buena fe vivía en la selva, entre la maleza.
Quiso ser amigo de todos los animales.
Y por saltarse las leyes de la naturaleza…

…murió devorado.

comencen els festivals

m'en vaig de viatge al "sol" però m'emporto un paraigües perquè diuen que hi farà molt mal temps. la resta de l'equipatge: molta il·lusió, ganes de festa, expectatives de qualsevol tipus i la ment en blanc preparada per rebre estímuls. aques any sí, "¡nos vemos en Sanse!"

benvingut...

...a la gran ciutat on passen coses!

dues nits...

últimament els meus caps de setmana es resumeixen en les seves nits. així doncs, aquest ha estat el meu cap de setmana:

1a nit, la del concert de bellesa insuperable. al millor de l’any, diuen. més de 60 minuts de cançons que em fan deixar de respirar fins que no acaben. les paraules que ens vénen al cap són, més o menys per aquest ordre: àngel, preciós, màgic, conte, elfa & ninfa, amor?

2a nit... la dels pantalons grocs i poca cosa més. amb una mica de más de lo mismo que ja avorreix. fins que deixi d’avorrir. nit amb final estrany. encara no l’entenc.

lluitem per recuperar el dia en els meus caps de setmana!
el que ve promet ser un primer pas...

golfos

per a tots els que no l’hagueu vist, aquí el teniu. l’anunci que em fa somriure. crec que el dedico a en chuck i a l’easton-ellis. va, sí. ah! i al Pepe!

-ei, què tal el razz?

-molt bé… genial! tot i que feia molt temps que no hi anàvem, ens hem integrat perfectament en la massa i hem reproduït els seus rituals de diversió. que bàsicament són: caminar d’una banda a l’altra de la sala, entre empentes i males cares, buscant un forat amb un mínim d’espai vital per ballar. encara que ballar allà no és el que mola. el que mola és esperar, esperar i esperar per anar al lavabo entre cues desordenades amb la divertida incertesa de no saber quan et tocarà entrar a una de les fabuloses cabines de lavabo que substitueixen els lavabos principals, en obres. allà, lo más de lo más és pujar i baixar escales, fent voltes i voltes com en un laberint buscant un canvi d’aires i trobar-te la sala petita tancada. com un cul de sac. com una carretera tallada. una trampa. l’última tendència és fer tot això amb la jaqueta a la mà o a l’espatlla o a la boca. lo supercool és no beure o beure el mínim per no haver de repetir l’excitant experiència de la “ruleta del lavabo”. i el més modern de tot és marxar del local amargat, serè, massa despert per anar a dormir gràcies a una enorme sensació de buidor i de pèrdua de temps. i tot, per uns 15 ridículs euros. 2.500 pessetes de res. llàstima que la última cua, la dels deliciosos xurros greixosos, no la vam fer. massa excitant per a aquelles hores de la matinada. potser és que ja no tenim edat per suportar tanta diversió. o no som prou moderns.

sociedad secreta del culto al placer

anuncis als diaris. homes misteriosos penjant pòsters als carrer. vídeos penjats a youtube. un blog que en parla. una web que ho firma i ho proclama. o sigui, una campanya de marketing viral en tota regla que aquest dijous s'ha resolt en una gran festa a madrid a l'estil eyes wide shut on va actuar Fangoria. pels que us ho hagueu perdut tot, com jo, dilluns tindreu la solució a les vostres petites pantalles.

m'enorgulleix anunciar que jo hi he tingut alguna cosa a veure...

estereotipo

¿qué he hecho yo para merecer esto?

¿son mis llamativas gafas marcando tendencia? ¿es mi estilizada figura cuidadosamente vestida a la moda? ¿es mi moderno corte de pelo? ¿es mi renovada actitud, mi insólita seguridad en mí mismo?

puede que sea el fin de mi evolución. el proceso involuntario-inconsciente de mutación ha terminado. me he convertido en un estereotipo.

ni yo ni nadie sabe por qué me pasa lo que me pasa pero más vale que lo asuma y empiece a disfrutarlo. algún día puedo pasar de moda.

dijous 22 de març. hipotètica conversa que no vaig tenir amb algú:

algú: així has estat a madrid?

marc: sí.

algú: i què has fet?

marc: doncs... el meu dia de jo amb mi mateix a madrid es resumeix en... taxi fins la terminal C. esmorzar. avió. molta son. em desperto i tinc temps d’escoltar 3 temes nous. taxi fins Prado del Rey, tve. em trobo amb gent que em presenta a gent. faig la meva feina. correcte. taxi fins al centre, ara acompanyat. baixem a la zona pija: “Goya con Velázquez, por favor”. m’acomiado. em perdo. fujo en metro cap al que sí que conec. no localitzo al meu amic de madrid però sí que parlo amb l’amiga madrilenya de barcelona. per fi arribo a la zona de los austrias. busco places conegudes però res. trobo una terrassa al sol on degusto un plat de lentejas caseras y un filete ruso y una caña mentre veig els nens que tornen del cole. ho trobo deliciós. és el que volia. parlo amb barcelona. passejo de tornada i reconec carrers que em tornen records. taxi fins a la T4. avió. son. em desperto per escoltar un sol tema o dos. taxi fins a casa mentre organitzo el dia de demà per telèfon. i ja està.

algú: ah... està bé la teva feina, no?

marc: sí.

2/10 años en FCM

la setmana passada va arribar a les meves mans. FERRATERCAMPINSMORALES + de diez años és un llibre commemoratiu del desè aniversari que ha costat tant de fer, ha superat tantes vegades la data d'entrega, que li han hagut d'adaptar el nom. és curiós perquè a l'apartat de plantilla crec q hi ha més ex que actuals treballadors. entre els ex hi sóc jo, que ja fa més d'un any que vaig acabar la meva estada de dos anys. fullejant el llibre he recordat i me n'he adonat de lo molt que he canviat i que ha canviat la meva vida. per mi aquest llibre serà alguna cosa així com "Curtiéndome en FERRATERCAMPINSMORALES" o "FERRATERCAMPINSMORALES, cuando yo hacía de todo". estic molt content de tenir-lo.

l'important és fer alguna cosa

això és el que passa quan tens ganes de fer alguna cosa, el que sigui. quan t'ajuntes amb gent que en sap i que té les teves mateixes inquietuds. només passa de tant en tant i, per això, quan passa et sents molt bé, orgullós, satisfet. encara que no guanyis cap concurs, encara que ni tan sols hi participis. el tàndem ha tornat. després de 10 o més anys (les dates les controles tu). no és un curt, o potser sí. és una tonteria improvisada. però amb el segell de la casa, això sí. l'important és fer coses. esperem que això us agradi. en realitat ho fem per nosaltres, oi?

a tenerife de rodatge

sí, aquesta és la meva feina. i sí, m'agrada. per fi he pogut viure un dels tòpics de la publicitat en primera persona. hem estat uns dies a tenerife, amb un temps esplèndid i en un hotel encantador, rodant en una casa amb vistes increïbles, amb noies guapes i famoses. i tot pagat per una coneguda marca de iogurts. ho vaig assumint. de tant en tant hauré de viure en aquest món tant llunyà del meu que només es troba a l'altra banda de la pantalla. mentre no perdi de vista la pantalla, m'agrada.
(més fotos de l'altre món aquí)

ja està. m’he apuntat al club d’escacs. he descobert la meva passió per la informàtica. he desenvolupat una habilitat especial per ser patós. la meva forma de riure s’està tornant ridículament aguda.




els de l’equip de bàsquet em peguen. i les noies se n’enriuen. comença la meva transformació. només em falta l’esparadrap. aviat seré un barcelonerd!

barcelona té aquestes coses: passes un matí assoleiat de febrer a la platja en bicicleta i a la tarda t'endinses pels carrerons del centre, plens de gent amb fam de compres, i et desvies per entrar a l'òptica més cool de la ciutat. t'emproves les enèssimes ulleres i t'agraden. et fas fotos. les ensenyaràs a tothom abans.



després quedes amb nous barcelonins adoptats com tu i planeges la nit, no està clara. vas a casa només el temps per canviar-te. proves amb el negre adornat amb un roboclauer que no veurà ningú en un local massa fosc i massa ple on arribes massa tard per descansar de la jaqueta. però som positius i ho passem bé fent broma i entonant un: "put your coats up in the air!" comença una setmana amb expectatives, canvis i novetats. :D

finalment l’han tancat. l’as, l’asco, l’as de putas, l’as de guarras… la discoteca primer dels diumenges a la tarda i últimament dels divendres nit perquè “no hi ha res més a granollers”. la nostra Sala Zeleste, la nostra Fac 51 Haçienda…

sempre he dit que mai podrem estar en el principi o el final d’un moviment, d’una escena important, formar part d’un esdeveniment gran com, jo que sé, la caiguda del mur de berlín, els inicis del grunge o del brit pop o el canet rock. sempre que veig tots aquests documentals sento certa necessitat de voler-hi pertànyer. potser la importància del fet depèn de la que representi per tu. va ser la discoteca del nostre poble. nosaltres hi vam ser durant onze o dotze anys. desde el principi i també l'última nit. una última nit que va ser com una nit qualsevol, i així és com ha de ser. 24 hour party people, ara toca una altra cosa.

audio: Smells like teen spirit / Nirvana